dissabte, de març 14, 2009

LOS DIES PERDUTS


LOS DIES PERDUTS
L’hivern mori lent sobre la mia pell
mentres que una altra estajó
pica a la mia porta.
Tot és restat  intacte
en aqueixa posento que nina la mia solitud,
que salvaguarda el nostro passat.
Lo temps s’és fermat
dins les fotos penjades a les parets,
amagat entre llençols de fred cotó,
sota cobertes que no són suficients a calentar lo cor.
Aguard un últim bas
sobre la fatxa  marcada per noves rugues.
Pica la primavera a la mia porta,
despentina los meus cabells
i riu entre los meus dents.
No tenc gana de color,
sóc cansada de volar.


I GIORNI PERDUTI
L’inverno muore lentamente sulla mia pelle
mentre un’altra stagione
bussa alla mia porta.
Tutto è rimasto intatto
in questa stanza che culla la mia solitudine,
che custodisce il nostro passato.
Il tempo si è fermato
nelle foto appese alle pareti,
nascosto tra lenzuola di freddo cotone,
sotto coperte che non bastano a scaldare il cuore.
Aspetto un ultimo bacio
sul volto segnato da nuove rughe.
Bussa la primavera alla mia porta,
spettina i miei capelli
e ride fra i miei denti.
Non ho voglia di colore,
sono stanca di volare.


21 comentaris:

Annarita ha dit...

Cinzia, via via che leggevo i versi, dei brividi sono partiti dalle gambe e si sono diffusi in tutto il corpo.

Non mi succedeva da tempo, leggendo una poesia.

Grazie!

Lliri blanc ha dit...

Grazie a te cara Annarita,le tue parole mi commuovono.

Anònim ha dit...

Carissima Cinzia.

Bellissime righe. Però mai no et cansis de volar, que ho fas molt bé.

Baci grandi e un vero piacere leggerti!

Gaudeix de la primavera sarda, que és única...

Montse

onatge ha dit...

No se si hi ha
dies perduts, potser
hem deixat passar un temps.

Jo també tinc freds d'hivern
a la soledat de la meva pell.

Tot resta com una estampa,
malgrat que acabem perden la fe.

De vegades el petó que esperem
sempre està als llavis del vent...

Però arriba la primavera
i els pètals de noves flors
ens tatuen la nuesa del nostre cos.

Les flames d'ahir
no seran foc d'avui,
potser sí, les cendres de demà.

Una abraçada fora del temps del calendari...

onatge

Jesús M. Tibau ha dit...

quan fallen les forces per volar, ñes el moment de planejar una estona, per a després, tornar-hi

Lliri blanc ha dit...

Monte: la primavera sarda és plena de colors, és esplendida...però hi ha moments on es pot veure tot en blanc i negre.Un petò molt fort.

Onatge. tu ets poesia dins la poesia.Llegint les teves paraules falta poc que plorés.
"...el peto està als llavis del vent..."és una frase màgica! Gràcies.

Jesus:gràcies pel consell.Fa mesos que descanso.Tornar a escriure és com intentar de trencar el gel.Una manera d'obrir les ales.
Una abraçada.

Carme Rosanas ha dit...

I doncs obre les ales i torna a escriure mé s i més i qui sap si volant podràs veure els colors, i qui sap si volant podràs trobar el petó del vent.

Una abraçada, Cinzia.

fanal blau ha dit...

Cinzia,
de vegades acabem sobrevolant les tristeses i les melangies, però, d'altres, podem volar per esboirar-les i reescriure nous colors.
Deixem porta oberta a la primavera.
Una abraçada!

Anònim ha dit...

Che amarezza nei tuoi versi finali.

Davvero dolorosi i tuoi versi. Ma bellissimi.

Un bacio
Daniele

Anònim ha dit...

Cara Cinzia,
è sempre bello ed emozionante passare di qui. Gli ultimi mesi sono stati molto pesanti, ma ora mi posso dedicare nuovamente alle emozioni.
Un saluto!

utilizerapagain ha dit...

Mi trovo molto nel commento della sorellina Annarita.
Nei tuoi versi leggo significati esistenziali, che segnano con coordinate fondamentali la traiettoria stessa dell' esistenza.
Ogni verso al suo interno dice ''io''. Le tue poesie non sono un altro modo di fare esperienza di un altro mondo, ma sono l' esperienza piu' radicale del tuo mondo.
Vale

jacob ha dit...

Benvinguda la teva primavera...

Cèlia ha dit...

Segur que finalment, cauràs al parany de la dama primavera... Bon dia de la poesia!

3my78 ha dit...

Bellissima:-)
Non vedo l'ora che questo inverno se ne vada lasciando un po' di sole...

Susanna ha dit...

Em plau molt!
gatta susanna

Lliri blanc ha dit...

Carme: és dificil però intentaré obrir les ales i esperaré un moviment del vent.

Fanal Blau:a veure si podrè escriure noves pàgines a colors.Petons!

Rockpoeta:Grazie caro Daniele,le tue parole sono veramente di conforto.Sei un'anima sensibile.

Federico:bentornato!il tuo messaggio da emozione a me.un caro saluto dall'isola

Pierluigi:è proprio questa la vera sofferenza.Mettersi a nudo e mostrare tutte le proprie miserie.
Ti abbraccio SK

Jacob: ara espero una teva foto sobre la primavera i els teus preciosos pensaments que l'acompanyen.

Cèlia.:al final em deixaré bressar dels colors d'aquesta boja estacio'.petonets

3my78: grazie Emy.Però come avrai notato non sono la solarità fatta persona.Baci

Susanna: una gatta italiana che mi saluta in catalano.Questo potrebbe già essere un buon inizio di primavera.Davvero onorata!

Henry The VIII ha dit...

Hola maledetta,

M'ha agradat el poema i també la cançó.

Una abraçada de sa majestat Henry

Susanna ha dit...

Moltes gràcies! Ho vaig estudiar fa vint anys en Barcelona, a la Escola d'Estudis catalans, m'agradava - i m'agrada - molt...Però ho vaig oblidar ...
Adèu-siau!
gatta susanna

Pellescura ha dit...

è un po' triste e molto emozionante

Pupottina ha dit...

buon weekend

^__________^

Lliri blanc ha dit...

Henry The VIII: em faltava la teva presència regal al meu raco'? Havies marxat per conquerir el mon??Una abraçada

Susanna: jo també soc italiana estudiant de català...i tu no l'has oblidat per res...de segur t'agrada molt.

Pietro: grazie per la visita. Purtroppo scrivendo metto a nudo le mie emozioni.Sono un'amara vignetta in bianco e nero.

Pupottina: data l'ora ti auguro buona settimana e buona primavera a tutti!